en 24 Febrer 2011
No hi ha cosa que em fiqui més trist que un adéu dit en una estació de trens. Sembla que un cop el tren comenci a trepitjar les vies ja res podrà aturar-lo.
Diuen que sols passa un tren a la vida i s’ha d’aprofitar quan esta estacionat a l’andana. És difícil saber quan es pot entrar, però el que esta clar es que un cop dins i en marxa ja no hi ha volta enrere, com el temps que no es pot aturar però si lamentar per tot allò que no hem fet quan hem pogut fer-ho.
Tots tenim el nostre tren, no deixeu escapar el vostre.
Publicat a: Personal