Aquestes paraules van dedicades a una persona, probablement la persona que més m’ha estimat i que més he estimat a la nostra vida.
Ara que la mort s’aproxima cavalcant rumb fix al teu cor, ara que les agulles comencen a notar el pesar de l’aire, hem dono compte de tot allò que et vaig negar i que mai podré donar-te.
Intento recordar aquells moments, aquelles tardes d’estiu a l’ombra, que ara el silenci amarga. Per un moment em paro a pensar i tot torna a ser com abans, per un moment el color tornà a enlluernar els nostres ulls, per un moment el teu somriure tornà a donar-me sentit a la vida.
Dins el meu cor sempre hi haurà un raconet per a tu, aquella vella promesa que varem fer tots dos, la de no oblidar-nos encara que la vida s’apagués, mai morirà.
T’estimo.
